Les teràpies avançades han passat en pocs anys de ser una promesa a convertir-se en una realitat clínica per a determinats pacients. Els resultats obtinguts amb CAR-T, teràpies gèniques i altres medicaments de teràpia avançada han demostrat que és possible obtenir beneficis clínics que difícilment s’aconseguien amb les aproximacions convencionals.

Tot i això, crec que encara som en una fase relativament inicial. En els propers anys veurem teràpies més sofisticades, capaces de superar mecanismes de resistència, actuar en entorns tumorals més complexos i arribar a un nombre més gran de pacients. El potencial és enorme, especialment en aquelles situacions on els tractaments actuals continuen sent insuficients.

Els tumors sòlids presenten dificultats que no trobem en moltes neoplàsies hematològiques. En primer lloc, és més difícil identificar dianes que estiguin presents en les cèl·lules tumorals i absents en els teixits sans. En segon lloc, el microambient tumoral genera múltiples mecanismes que dificulten l’activitat de les cèl·lules terapèutiques. Finalment, les cèl·lules han d’arribar físicament al tumor, infiltrar-lo i mantenir-hi l’activitat durant el temps necessari.

Des del punt de vista clínic, també és fonamental garantir la seguretat. Moltes de les dianes presents en tumors sòlids també es troben, encara que sigui a nivells baixos, en teixits normals. Per això és necessari desenvolupar estratègies que permetin augmentar l’especificitat de les teràpies i maximitzar-ne l’índex terapèutic.

La recerca acadèmica és essencial perquè acostuma a explorar idees i mecanismes biològics que encara són massa incipients o arriscats per al sector industrial. Moltes de les innovacions que avui formen part de la pràctica clínica van néixer en laboratoris acadèmics.

A més, els centres acadèmics tenen una proximitat única als pacients i als clínics, cosa que facilita identificar necessitats mèdiques no cobertes i transformar-les en noves estratègies terapèutiques. En els darrers anys hem demostrat que és possible portar desenvolupaments sorgits de l’acadèmia fins als assajos clínics, especialment quan existeixen infraestructures adequades i una col·laboració estreta entre investigadors, hospitals, reguladors i empreses.

Un dels principals reptes és que les teràpies avançades requereixen processos de desenvolupament llargs i complexos. Per això, més que increments puntuals de finançament, el que necessitem són mecanismes estables, predictibles i sostinguts en el temps. Desenvolupar una nova teràpia pot requerir més d’una dècada de treball, i és difícil construir programes sòlids sobre convocatòries excepcionals o iniciatives temporals.

També seria important simplificar els procediments administratius associats a la recerca i a la translació clínica. Els investigadors hem d’assumir cada vegada més requisits burocràtics, que sovint consumeixen temps i recursos sense aportar un valor proporcional.

En conclusió, Catalunya disposa del talent, dels hospitals, de les infraestructures i de l’experiència necessaris per continuar liderant aquest àmbit. El repte és consolidar aquest ecosistema amb polítiques estables que permetin planificar a llarg termini.